Written by Bernat Garrigos
El coneixement popular actual sobre el canvi climàtic és que aquest és un procés produït per la industrialització mundial, però alguns estudis apunten que el canvi climàtic d’origen humà es va iniciar fa milers d’anys i que aquest canvi ha impedit l’inici d’una nova època glaciar. És la teoria antropogènica primerenca del canvi climàtic.
Les eres glacials es venen produint des de fa uns 2.400 milions d’anys, i de moment es comptabilitzen 5 grans eres glacials que en algun cas van arribar a cobrir tota la terra de gel, fins i tot als tròpics. La penúltima era glaciar es va acabar ara fa 260 milions d’anys i fins gairebé l’era actual la terra ha estat lliure de glaç fins i tot a l’Antàrtida. L’era actual, la del Pliocè-Quaternari, comença fa 2,58 milions d’anys, i des d’aleshores s’han anat alternant els períodes de glaciació on el glaç cobria grans parts de Nord Amèrica, Àsia i Europa, amb els períodes interglacials quan el gel es retirava estrictament a les zones polars.
En aquesta darrera era glaciar ja s’han produït al voltant d’uns 45-50 glaciacions amb els seus corresponents períodes interglacials, inicialment en uns cicles glacial-interglacial d’uns 20.000 anys de durada i els darrers 8 cicles amb una durada d’uns 100.000 anys cada ú. La darrera glaciació es va acabar fa 10.000 anys.
El fet que la terra s’escalfi o es refredi al llarg d’aquests cicles és degut a diverses causes, però les dues més importants son la presència de més o menys quantitat de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera, bàsicament CO2 i metà (CH4) i també la quantitat d’insolació que reben les latituds altes al llarg de l’any i sobretot a l’estiu.
La radiació del sol a les latituds altes varia ja que les orbites dels planetes no són estables i idèntiques, sinó que varien al llarg dels anys. Les variacions més important són l’angle amb que el sol incideix sobre la terra, la distància del sol a la terra, les rotacions que fa l’eix de la terra i altres moviments encara més subtils. Totes aquestes variacions orbitals fan cicles de milers d’anys, fent que quan coincideixen certes posicions orbitals de més radiació a les latituds altes, aquestes latituds poden arribar a rebre fins a un 25% més d’energia solar que les èpoques on la terra i el sol es troben de tal manera que la insolació és molt menor. Aquests cicles astronòmics tenen diferents durades, d’aproximadament 100.000, 41.000 i 22.000 anys, i segons la teoria de Milankovitch son els responsables que les glaciacions de l’era glaciar present hagin tingut durades de 22.000 anys primer i 100.000 anys després.
El 1980 John Imbrie va modelar aquestes variacions i va calcular matemàticament la presencia de glaciacions i interglaciacions, i el seu model s’ajustava molt bé per les dades més antigues, però fallava en les més recents ja que el seu model indicava que la darrera glaciació hauria d’haver començat fa pocs milers d’anys. No seria fins anys després que algú hi donaria una explicació.
William Ruddiman és paleoclimatòleg, un científic que han estudiat el clima passat del nostre planeta. Darrerament el Dr. Ruddiman investigava la presencia de CO2 i metà a l’atmosfera històrica a partir de mostres de gels fòssils de l’Antàrtida i Groenlàndia i les nivells reals no coincidien amb els nivells teòrics que preveien els seus models. Els nivells de CO2 i metà han estat superiors als esperats des de fa alguns milers d’anys. El Dr. Ruddiman va anar descartant totes les causes naturals del possible increment d’aquests gasos i finalment arribà a la conclusió que fa 7.000 anys amb la invenció de l’agricultura i la desforestació que aquesta va provocar, el nivell de CO2 a l’atmosfera va pujar 40 parts per milió (ppm) per sobre del que li correspondria en el seu model de l’estadi interglacial. Posteriorment, fa 5.000 anys amb l’expansió del cultiu de l’arròs per l’est d’Àsia, el que pujaria per sobre dels seus valors esperats seria el metà. Els aiguamolls, tant siguin naturals com creats pels humans, per exemple els arrossars, son grans generadors de metà. El metà, tot i que es genera en quantitats molt inferiors té un impacte molt gran ja que es un gas d’efecte hivernacle 25 vegades més potent que el CO2. El metà hauria d’haver arribat a una concentració atmosfèrica actual de 450 parts per mil milions (ppb) segons els models predictius i en realitat es troba a 700 ppb, molt per sobre de l’esperat. Ruddiman va calcular meticulosament l’increment de població a cada continent, la quantitat de terra que utilitzava cada família, el tipus de bosc present originalment a cada àrea i moltes més variables per arribar a la conclusió que els humans hem produït prou gasos hivernacle des de fa 7.000 anys com per haver evitat l’inici de la corresponent glaciació que ja preveia el model de John Imbrie.
Ruddiman va publicar els seus resultats l’any 2005 en un llibre titulat Plows, Plagues and Petroleum: How Humans Took Control of Climate. Aquest llibre ha provocat des del primer moment un intens debat a la comunitat científica. Durant aquest debat el Dr. Ruddiman ha seguit aportant dades d’implicacions sorprenents. Segurament la més impactant de totes son les explicacions de les variacions de temperatura produïdes a la terra en els darrers 2.000 anys quan es van produir diverses baixades de temperatura que culminen amb la petita glaciació dels anys 1600 al 1800. En aquesta mini glaciacio les temperatures globals de la terra van arribar a un mínim dels darrers 2.000 anys, els hiverns eren mes curts, nevava molt més a l’hivern i fins hi tots grans extensions de l’illa de Baffin, al nord est del Canada van quedar cobertes tot l’any per neu i gel, iniciant-se una nova placa de gel de grans dimensions. Ruddiman va demostrar que aquestes baixades de temperatura es van produir anys després de les tres grans pandèmies que han afectat la població humana els darrers 2.000 anys. Aquestes són les pandèmies dels anys 200 als 600 per verola i pesta bubònica del final de l’imperi romà (fins el 40% de mortalitat), les de la pesta bubònica dels anys 1250 al 1400 on a Europa va morir fins el 40% de la població, i la pandèmia a partir del 1500 i fins el 1800 quan la població nadiua d’Amèrica va morir per les múltiples malalties aportades pels colonitzadors europeus i que van fer que el 90% de la població desapareixes. Sobre aquest capítol de la història és molt interessant el llibre d’en Jared Diamond, Guns, germs and steel publicat el 1997. Aquestes pandèmies provocaven l’abandó de terres de conreu i la recuperació del bosc, que capturava CO2, reduïa l’efecte hivernacle i provocava les baixades de temperatures posteriors.
La teoria antropogènica primerenca ens demostra doncs que l’impacte actual en les altes temperatures de la terra no són fruit només de l’època industrial sinó que son un producte de l’activitat humana més bàsica des de la revolució agrícola quan els homes van passar de ser recol·lectors i caçadors que aprofitaven el que trobaven a la natura a ser agricultors que cremaven i tallaven arbres i modificaven el seu entorn. A més ens demostra que si la humanitat no hagués originat aquest impacte, actualment ens trobaríem a les primeres fases d’una nova glaciació.
Aquesta teoria té implicacions importants en la gestió del problema de l’escalfament global, ja que no podem utilitzar com a punt de partida de la modificació del clima el segle XVIII just abans de l’inici de la revolució industrial. El punt de partida de l’impacte planetari es troba en un punt de fa uns 7.000 anys enrere. Volem recuperar aquells nivells de CO2? Voldríem viure en una glaciació? O preferim trobar una temperatura més agradable intermitja? Si la diferència de 40 ppm d’haver arribat als 280 ppm de CO2 a l’atmosfera abans de la industrialització enlloc dels 240 ppm que li haurien pertocat ha significat frenar una glaciació, quin serà l’impacte d’haver pujat 110 ppm de CO2 dels 280 ppm abans de la revolució industrial als 390 ppm actuals? Segur que a llarg terme l’impacte és molt important.
En qualsevol cas som una espècie que ha modificat el clima del seu planeta des de fa 7.000 anys i ara l’hem de seguir gestionant per intentar crear les millors condicions per tots els habitants del planeta, humans i no humans. I si les conseqüències de la no gestió controlada son negatives per una part important del mon els nostre deure és evitar-les.