Només un 20% de votants favorables a la constitució

Wednesday 18 September 2013 02:28
Written by Bernat Garrigos

Ja n’estic fart de sentir que la constitució que tenim actualment l’hem aprovat amb el vot de “TOTS” els espanyols, i per això faig aquests quatre càlculs.

La votació de la constitució es va produir el 6 de desembre del 1978, van votar afirmativament 15.706.078 ciutadans espanyols que representaven un 58,97% del cens electorals de 26.632.180 persones (font: web del congrés espanyol).

Amb dades del Instituto Nacional de Estadística he calculat que dels majors de 18 anys del 1978 avui en sobreviuen un 57%. He descomptat els estrangers residents a Espanya que el 1978 tindrien 18 anys o més per entendre que el fenomen migratori és molt recent i que per tant en la immensa majoria no van votar el 1978. Aquest valor seria d’un 61% si no descomptem els immigrants doncs.

Si aplico el 57% de sobrevivents sobre els votants afirmatius del 1978 calculo que queden 8.880.000 persones vives que van votar afirmativament el referèndum del 1978. Aquí hi ha una font d’error ja que assumeixo que totes les edats tenien el mateix percentatge de vots favorables i negatius i segur que hi ha variacions que son impossibles de calcular ja que no hi ha dades per edats i sentit de vot.

Aquests quasi 9 milions de persones representen un 19% de la població actual espanyola (46.704.314 persones), o un 21,4% si descomptem els més de 5 milions d’estrangers que hi ha a Espanya i així equiparem les dades amb els immigrants descomptats anteriorment.

El resultat es que al voltant del 20% de la població actual espanyola va votar la famosa constitució que alguns diuen que “TOTS” vàrem votar el 1978. Jo no la vaig votar. I al voltant d’un 80% de la població espanyola i catalana actual tampoc ho va fer. A partir d’aquí que qualsevol tregui les seves conclusions i faci els seus càlculs de majories silencioses, però no voldria tornar a sentir que aquesta constitució la vàrem votar TOTS.

@bernatgarrigos Un 20% de la població espanyola actual va votar a favor de la constitució del 1978. Qui és ara la majoria silenciosa?.

La glaciació perduda

Friday 6 January 2012 15:12
Written by Bernat Garrigos

El coneixement popular actual sobre el canvi climàtic és que aquest és un procés produït per la industrialització mundial, però alguns estudis apunten que el canvi climàtic d’origen humà es va iniciar fa milers d’anys i que aquest canvi ha impedit l’inici d’una nova època glaciar. És la teoria antropogènica primerenca del canvi climàtic.

Les eres glacials es venen produint des de fa uns 2.400 milions d’anys, i de moment es comptabilitzen 5 grans eres glacials que en algun cas van arribar a cobrir tota la terra de gel, fins i tot als tròpics. La penúltima era glaciar es va acabar ara fa 260 milions d’anys i fins gairebé l’era actual la terra ha estat lliure de glaç fins i tot a l’Antàrtida. L’era actual, la del Pliocè-Quaternari, comença fa 2,58 milions d’anys, i des d’aleshores s’han anat alternant els períodes de glaciació on el glaç cobria grans parts de Nord Amèrica, Àsia i Europa, amb els períodes interglacials quan el gel es retirava estrictament a les zones polars.

En aquesta darrera era glaciar ja s’han produït al voltant d’uns 45-50 glaciacions amb els seus corresponents períodes interglacials, inicialment en uns cicles glacial-interglacial d’uns 20.000 anys de durada i els darrers 8 cicles amb una durada d’uns 100.000 anys cada ú. La darrera glaciació es va acabar fa 10.000 anys.

El fet que la terra s’escalfi o es refredi al llarg d’aquests cicles és degut a diverses causes, però les dues més importants son la presència de més o menys quantitat de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera, bàsicament CO2 i metà (CH4) i també la quantitat d’insolació que reben les latituds altes al llarg de l’any i sobretot a l’estiu.

La radiació del sol a les latituds altes varia ja que les orbites dels planetes no són estables i idèntiques, sinó que varien al llarg dels anys. Les variacions més important són l’angle amb que el sol incideix sobre la terra, la distància del sol a la terra, les rotacions que fa l’eix de la terra i altres moviments encara més subtils. Totes aquestes variacions orbitals fan cicles de milers d’anys, fent que quan  coincideixen certes posicions orbitals de més radiació a les latituds altes, aquestes latituds poden arribar a rebre fins a un 25% més d’energia solar que les èpoques on la terra i el sol es troben de tal manera que la insolació és molt menor. Aquests cicles astronòmics tenen diferents durades, d’aproximadament 100.000, 41.000 i 22.000 anys, i segons la teoria de Milankovitch son els responsables que les glaciacions de l’era glaciar present hagin tingut durades de 22.000 anys primer i 100.000 anys després.

El 1980 John Imbrie va modelar aquestes variacions i va calcular matemàticament la presencia de glaciacions i interglaciacions, i el seu model s’ajustava molt bé per les dades més antigues, però fallava en les més recents ja que el seu model indicava que la darrera glaciació hauria d’haver començat fa pocs milers d’anys.  No seria fins anys després que algú hi donaria una explicació.

William Ruddiman és paleoclimatòleg, un científic que han estudiat el clima passat del nostre planeta. Darrerament el Dr. Ruddiman investigava la presencia de CO2 i metà a l’atmosfera històrica a partir de mostres de gels fòssils de l’Antàrtida i Groenlàndia i les nivells reals no coincidien amb els nivells teòrics que preveien els seus models. Els nivells de CO2 i metà han estat superiors als esperats des de fa alguns milers d’anys. El Dr. Ruddiman va anar descartant totes les causes naturals del possible increment d’aquests gasos i finalment arribà a la conclusió que fa 7.000 anys amb la invenció de l’agricultura i la desforestació que aquesta va provocar, el nivell de CO2 a l’atmosfera va pujar 40 parts per milió (ppm) per sobre del que li correspondria en el seu model de l’estadi interglacial. Posteriorment, fa 5.000 anys amb l’expansió del cultiu de l’arròs per l’est d’Àsia, el que pujaria per sobre dels seus valors esperats seria el metà. Els aiguamolls, tant siguin naturals com creats pels humans, per exemple els arrossars, son grans generadors de metà. El metà, tot i que es genera en quantitats molt inferiors té un impacte molt gran ja que es un gas d’efecte hivernacle 25 vegades més potent que el CO2. El metà hauria d’haver arribat a una concentració atmosfèrica actual de 450 parts per mil milions (ppb) segons els models predictius i en realitat es troba a 700 ppb, molt per sobre de l’esperat. Ruddiman va calcular meticulosament l’increment de població a cada continent, la quantitat de terra que utilitzava cada família, el tipus de bosc present originalment a cada àrea i moltes més variables per arribar a la conclusió que els  humans hem produït prou gasos hivernacle des de fa 7.000 anys com per haver evitat l’inici de la corresponent glaciació que ja preveia el model de John Imbrie.

Ruddiman va publicar els seus resultats l’any 2005 en un llibre titulat  Plows, Plagues and Petroleum: How Humans Took Control of Climate. Aquest llibre ha provocat des del primer moment un intens debat a la comunitat científica. Durant aquest debat el Dr. Ruddiman ha seguit aportant dades d’implicacions sorprenents. Segurament la més impactant de totes son les explicacions de les variacions de temperatura produïdes a la terra en els darrers 2.000 anys quan es van produir diverses baixades de temperatura que culminen amb la petita glaciació dels anys 1600 al 1800. En aquesta mini glaciacio les temperatures globals de la terra van arribar a un mínim dels darrers 2.000 anys, els hiverns eren mes curts, nevava molt més a l’hivern i fins hi tots grans extensions de l’illa de Baffin, al nord est del Canada van quedar cobertes tot l’any per neu i gel, iniciant-se una nova placa de gel de grans dimensions. Ruddiman va demostrar que aquestes baixades de temperatura es van produir anys després de les tres grans pandèmies que han afectat la població humana els darrers 2.000 anys. Aquestes són les pandèmies dels anys 200 als 600 per verola i pesta bubònica del final de l’imperi romà (fins el 40% de mortalitat), les de la pesta bubònica dels anys 1250 al 1400 on a Europa va morir fins el 40% de la població, i la pandèmia a partir del 1500 i fins el 1800 quan la població nadiua d’Amèrica va morir per les múltiples malalties aportades pels colonitzadors europeus i que van fer que el 90% de la població desapareixes. Sobre aquest capítol de la història és molt interessant el llibre d’en Jared Diamond, Guns, germs and steel publicat el 1997. Aquestes pandèmies provocaven l’abandó de terres de conreu i la recuperació del bosc, que capturava CO2, reduïa l’efecte hivernacle i provocava les baixades de temperatures posteriors.

La teoria antropogènica primerenca ens demostra doncs que l’impacte actual en les altes temperatures de la terra no són fruit només de l’època industrial sinó que son un producte de l’activitat humana més bàsica des de la revolució agrícola quan els homes van passar de ser recol·lectors i caçadors que aprofitaven el que trobaven a la natura a ser agricultors que cremaven i tallaven arbres i modificaven el seu entorn. A més ens demostra que si la humanitat no hagués originat aquest impacte, actualment ens trobaríem a les primeres fases d’una nova glaciació.

Aquesta teoria té implicacions importants en la gestió del problema de l’escalfament global, ja que no podem utilitzar com a punt de partida de la modificació del clima el segle XVIII just abans de l’inici de la revolució industrial. El punt de partida de l’impacte planetari es troba en un punt de fa uns 7.000 anys enrere. Volem recuperar aquells nivells de CO2? Voldríem viure en una glaciació? O preferim trobar una temperatura més agradable intermitja? Si la diferència de 40 ppm d’haver arribat als 280 ppm de CO2 a l’atmosfera abans de la industrialització enlloc dels 240 ppm que li haurien pertocat ha significat frenar una glaciació, quin serà l’impacte d’haver pujat 110 ppm de CO2 dels 280 ppm abans de la revolució industrial als 390 ppm actuals? Segur que a llarg terme l’impacte és molt important.

En qualsevol cas som una espècie que ha modificat el clima del seu planeta des de fa 7.000 anys i ara l’hem de seguir gestionant per intentar crear les millors condicions per tots els habitants del planeta, humans i no humans. I si les conseqüències de la no gestió controlada son negatives per una part important del mon els nostre deure és evitar-les.

El mètode GTD a la oficina lliure de paper

Friday 15 July 2011 18:28
Written by Bernat Garrigos

En articles anteriors ja he parlat del meu mètode de treball amb GTD Organitzant la feina amb GTD i Gmail i la Oficina sense paper. En els darrers mesos he descobert eines que m’han permés millorar encara més la meva oficina sostenible.

Avui dia el Gmail segueix sent la millor eina de gestió del correu, però he canviat dues altres eines. D’una banda he substituït el Toodledo per l’OmniFocus, aquesta darrera té una molt millor integració entre les diferents plataformes que treballo, el Mac, l’iPad i l’iPhone (no hi ha versió Windows, sorry) i qualsevol modificació en una tasca en un dels aparells es modifica en el núvol i es sincronitza en les altres plataformes de manera transparent i simple. Les altres eines de gestió de tasques utilitzades anteriorment mai van sobreviure massa temps dins la meva metodologia de treball, però amb Omnifocus hi porto més temps i més a gust que amb totes les anteriors.

L’altre eina dins una metodologia GTD imprescindible és un repositori de idees, anotacions, documents, links, imatges,etc… També cal que aquesta eina sigui multiplataforma i es sincronitzi al moment a través del núvol. Doncs també existeix, i es diu Evernote. En aquest cas si que existeix una solució multiplataforma per a Mac, Windows, iPad, Blackberry, Android, etc… Aquí van a parar multitud de texts, arxius i imatges. El programa incorpora un reconeixement de caràcters (OCR) per les imatges incorporades i un lector de PDFs entre altres coses. Hi trobo a faltar una millor gestió dels arxius incorporats, però el trobo molt més pràctic que el OneNote de Microsoft.

Amb aquesta configuració soc molt a prop de la gestió sense paper i cada dia imprimeixo menys documents. Endavant amb la sostenibilitat tecnològica.

Etiquetes verdes emergents

Friday 10 June 2011 13:29
Written by Bernat Garrigos

Avui en dia molta gent ja coneix algun tipus d’etiquetatge ambiental que informa que aquell producte té alguna característica ambiental desitjable. Les etiquetes més conegudes ara per ara son les que marquen els productes alimentaris ecològics, biològics o orgànics. En aquest cas un certificador extern comprova que el producte ecològic només utilitza productes completament naturals en tot el seu cicle de producció i manipulació.

Un segell molt menys conegut és el que indica l’empremta del carboni d’un producte, és a dir la quantitat de carboni que cal generar per produir, transportar, utilitzar i disposar-ne al llarg de tota la seva vida. A Anglaterra o França ja s’utilitzen des de fa uns 3 anys, però als països de l’arc mediterrani encara no el coneixem.

Hi ha diversos segells relacionats amb el Carboni, i de fet encara es troben en fase de probes o implantació, ja que hi ha una dificultat tècnica elevada per implantar-los. Per poder fer el càlcul cal estudiar i mesurar a fons tota la cadena productiva, analitzant quins recursos s’utilitzen, l’energia que cal utilitzar per moure màquines, forns, fàbriques, tractors, bombes d’aigua, els camions que han de moure les matèries primeres, components, productes acabats, i el carboni que s’utilitza per utilitzar el producte i després destruir-lo o reciclar-lo. Aquests estudis poden costar uns 25.000€ per producte i això en dificulta la seva implantació. Alguns d’aquests segells son autocertificacions, i altres son certificacions de tercers. Alguns segells incorporen només la creació del producte i altres també hi incorporen el seu ús, amb la dificultat que això implica, ja que un detergent pot requerir un 15% del seu CO2 per a fabricar-lo però arribarà a generar un 85% del CO2 durant el seu ús, i això variarà molt segons utilitzem aigua freda o calenta per rentar o un tipus o altre de programa més o menys llarg.

Alguns gran magatzems com Tesco, el primer retailer del Regne Unit, ja tenen més d’un centener de productes marcats amb el segell Carbon Reduction Label i contrastat per Carbon Trust International. Els estudis fets sobre detergents, sucs de fruita, bombetes o patates ens ensenyen moltes coses sobre el cicle de vida dels productes que utilitzem a la vida quotidiana.

Ser conscients de l’impacte del nostre consum és el primer pas per poder triar la millor opció i poder reduir la nostra petjada ecològica.

Felicitem les empreses que ja han iniciat aquest procés. Ara la difusió i la demanda social ha de fer que aquests segells s’imposin a més productes i països.

Estalviem conduint

Monday 18 April 2011 16:44
Written by Bernat Garrigos

A manca de cotxes elèctrics, fa poc he estrenat un cotxe híbrid amb motor de benzina i motor elèctric. Es tracta d’un model petit que s’anuncia que pot arribar a consumir menys de 4 litres/100 km. La veritat és que encara no he aconseguit cap registre tant baix, però puc compartir amb vosaltres algunes experiències interessants que he tingut en el procés d’adaptació al nou vehicle.

Evidentment el baix consum del cotxe era el principal reclam per haver optat per un cotxe híbrid, però també he aprés que no tot l’estalvi és degut a un cotxe més eficient. Els primers dies vaig fer la mateixa conducció que feia amb l’anterior vehicle, i la mitjana de consum que va marcar el cotxe va ser una mica inferior als 6 litres/100 km. Els cotxes de benzina comparables per potencia i prestacions podrien estar consumint uns 7 l/100 km, pel que calculo que l’estalvi per la millor tecnologia del cotxe estarà entre el 15 i el 20% menys de consum. Respectable, però encara lluny del que caldria per que la gent assumeixi la major despesa d’un cotxe híbrid per justificacions econòmiques.

Vaig fer una petita cerca a internet sobre la conducció del cotxe híbrid per saber com podia reduir aquest consum i he descobert que el cotxe té ajudes per fer una conducció més eficient però que cal practicar-les. Aquest cotxe en concret no porta un compte revolucions habitual, sinó que duu un potenciometre dividit en tres parts. L’agulla marca en cada moment en quin punt d’estalvi a la conducció ens trobem. La part baixa és la de càrrega de la bateria, és quan el cotxe s’està desaccelerat, s’està frenant o està fent una baixada pronunciada i aprofita per carregar la bateria. La segona part és la de conducció eco. És el regim habitual dels motors, on el cotxe s’impulsa per la força del motor de benzina i del motor elèctric. La part superior és al de la conducció en potència i és la de major consum de benzina.

Per tal de fer una conducció de baix consum cal no passar a la zona de potència i mantenir-se el màxim possible en les zones eco i de càrrega. Això no sempre és possible ja que en pujades o al fer avançaments caldrà premer una mica més l’accelerador i entrar en la zona de potència, però si ho respectem al màxim ens trobarem fàcilment conduint a velocitats més baixes i fent acceleracions més suaus. Aplicant aquesta norma tant senzilla el consum del cotxe híbrid baixa a 4,5 l/100 km, és a dir un 20% menys al consum sense tenir en compte aquest estil de conducció, que sumat a l’anterior fa que el cotxe pugui gastar un 40% menys que un cotxe comparable.

D’això n’he tret dues lectures interessants. Primer i molt evident però que cal posar-la al seu lloc, l’estalvi no depèn únicament del cotxe sinó de la conducció. Conduint a velocitats lleugerament més baixes i sense acceleracions fortes aconseguim el 50% de l’estalvi que pot fer aquest cotxe híbrid, i això és aplicable a tots els cotxes!

La segona lectura és que per aconseguir aquest estalvi per estil de conducció són molt útils els ajuts que el cotxe híbrid incorpora, l’indicador de consum instantani amb una agulla tipus compta revolucions, el tablier lluminós del cotxe que canvia de color quan entrem en zona de potència i de baix consums, i els diversos valors de consum instantani i promitjos que ofereixen les dues pantalles de suport del vehicle. Aquest suports son molt importants. M’han recordat un producte que tenim a Actigreen, el WaterPebble, una petita peça de plàstic que amb unes llumetes et va indicant quan la teva dutxa ja està durant massa i caldria que acabèssis. Igual que amb el WaterPebble on jo acabava competint per fer les meves dutxes més curtes, el meu nou híbrid em dona una informació sobre el consum que m’incita a intentar aconseguir consums més baixos.

Queda molt clar que els avenços tecnològics no només serveixen per aconseguir estalviar energia amb un comportament habitual sinó que també ajuden a modificar el teu comportament per aconseguir un estalvi encara més gran.